dissabte, 12 de gener de 2013

No han entès res

El govern de Santa Eulàlia ha decidit suprimir el sistema de recollida de residus porta a porta i tornar al sistema de contenidors. Ho fan, segons diuen, per estalvi econòmic.
Santa Eulàlia era el 8è millor poble de Catalunya en recollida selectiva de residus: reciclàvem molt i separàvem bé, un 77% de les escombraries recollides anaven a reciclar. El 23 % restant són les 900 Tn que enviàvem a abocadors. Abans d'instaurar-se el Porta a Porta fa sis anys, amb el sistema de contenidors tradicional, n'enviàvem 4500. Un 400% més.
S'atreveixen a dir "com més reciclem, més estalviem"
Conscienciar i explicar com cal separar no ha estat fàcil; ara tenim aquest valor que fa que tinguem una actitud conscient i responsable amb els residus que generem amb el nostre consum. Tot això se n'anirà a norris ara que tornem al sistema de contenidors perquè, malauradament, el sistema de contenidors no premia la separació passant-ho a buscar per casa ni t'obliga a separar. 
L'escenari més optimista de l'Ajuntament és que passem a reciclar el 65% de les deixalles, cosa que suposaria un cost de 378.789 € i per tant una reducció de la despesa del 17% respecte els 455.041€ anuals que costa avui en dia el porta a porta.
Però resulta que la mitjana oficial de reciclatge al Vallès Oriental és del 38% i si, a Santa Eulàlia seguim aquesta mitja passarem a gastar 460.042€. Això sense comptar en les campanyes de conscienciació que hauran de fer ara perquè la gent segueixi reciclant, la molèstia de tenir els contenidors al carrer i ep!, que cada cop es penalitzarà més l'enviament de residus als abocadors, fent que no calgui baixar a percentatges gaire baixos de reciclatge per superar comparativament els costos dels porta a porta.

Segons Josep Maria Tost,director de l’Agència de Residus de Catalunya: “Anirem cap a un model on s’apuja any rere any el preu de la tona llençada a l’abocador perquè no es pot reciclar. Això fa realment pressió perquè els ajuntaments s'adonin realment que el que es llença, val diners” El Punt/avui 01/10/2011

Darrere d'aquesta decisió no hi veig cap argument racional de pes i m'entristeix, perquè penso que els governants de Santa Eulàlia de Ronçana no se senten una peça dins la història que mira cap al futur. No em sembla que se sentin hereus de tots els coneixements que tenim i les prediccions que fem avui dia per tal de reduir la nostra petjada ambiental. No em sembla que vegin que el seu govern a Santa Eulàlia hauria de ser un reflex de com ha d'anar al món. Perquè si és així, si se senten hereus dels coneixements que tenim la humanitat, si volen que el món vagi així han demostrat que no han entès res. De la mateixa manera que tampoc han entès res declarant zones urbanitzables a zones agrícoles i boscoses limítrofes a una urbanització, La Primavera, que no té cap servei ni comerç, amb carrers mal asfaltats i amb pendent i  a més d' 1 km de qualsevol escola, a 3 del CAP, a 1,5 de l'Ajuntament, etc. 
Res d'això té com a objectiu l'interès comú, el bé públic i una projecció del món que volem en aquest mínúscul tros de terra que ens ha tocat per viure, que es Santa Eulàlia.


dimecres, 30 de novembre de 2011

Coses de la canalla

Aquest divendres es celebraran els sisens "pressupostos joves" de Santa Eulàlia. De què es tracta això? de decidir on s'invertiran 13.500 euros de la regidoria de joventut durant el següent any en accions o activitats encarades no exclusivament per a joves i decidides pels joves de 15 a 30 anys.

D'aquests 5 anys n'han sortit propostes que han sgut efímeres, la majoria, i que només s'han celebrat un any. D'altres que han perdurat fins a dia d'avui. Qualsevol de les dues modalitats és positiva. Les efímeres permeten provar coses, permet que no faci falta crear una entitat per tirar-ho endavant, etc. Les que duren més d'un any fan poble, es milloren i poden esdevenir patrimoni, no només dels joves, sinó del poble.

Les  3 Hores de Resistència en Derbi Variant (3HDV), s'han aprovat els últims 3 anys a l'Assamblea de Pressupostos Joves, on cada any hi participen uns 100 joves. Aquest any, els que les hem organitzat fins ara, no les proposarem. Perquè no volem que un pressupost tant reduït es vegi encara més reduït (perquè quasi segur que s'aprovarien) per una activitat que el poble ja ha fet seva, que mou més d'un miler de persones de públic el dia de la celebració i on hi participen 150 pilots dels pobles de la vora. És una activitat que gràcies als Pressupostos Joves ha crescut però que ara els organitzadors ja tenim prou experiència i el poble ja se la sent prou seva com perquè tingui cabuda dins dels pressupostos de la regidoria d'esport o fora de tota subvenció, com ja vam defensar l'any passat.
En qualsevol cas no volia escriure sobre les 3HDV però sí que em serveixen d'exemple per defensar els "pressupostos joves" no com una anècdota i com un "som democràtics amb la canalla", sinó com un model a seguir a tantes regidories com es pugui dels ajuntaments.
A Santa Eulàlia els joves, les entitats juvenils, d'aquests 13.500€ (en totes les altres edicions 15.000) en fem un mínim de 13 o 14 activitats que acaben movent a molta gent i formant a molts joves en l'exercici democràtic i en l'organització de les seves inquietuds. Des de les 3HDV no volem tornar a demanar entre 2000 i 3000 € i perjudicar així els pressupostos si tornessin a sortir escollides, ja que representaria gairebé un 22% del pressupost, per 3r any consecutiu. Així, si les presentéssim, aquest any es podria dir que es decidiria sobre 10500 i no 13.500. I com que també s'aprovarà el bus per anar a la Festa Major de Granollers, no es decidirà sobre 13.500 sinó que es farà sobre 12.800, perquè segurament sotirà escollida la seva partida de 700 euros, quan, potser, hauria d'anar a pressupostos de mobilitat (Ep! que cada any l'agafo el bus eh!?!)

Ara les 3HDV haurien d'anar a esports i haurien de barallar-se amb les altres entitats i activitats esportives pels pressupostos que vénen, perquè ja són patrimoni del poble.

Així, amb aquest procés de sorgir a l'Assamblea de Pressupostos Juvenils i acabar formant part dels pressupostos dela regidoria pertinent de  l'Ajuntament seria una evidència de que s'ha de donar la veu i la decisió al poble, de que fer encaixar coses noves amb les velles et fa valorar sempre quina importància té cada cosa i sobretot, saber que quan les coses surten del poble les fa més eficients que mai. Per què... els ajuntaments són el govern del poble, oi? Per quan pressupostos participatius de cultura, festes, ensenyament...??? O això de les assemblees i la participació són coses de joves?

dilluns, 29 d’agost de 2011

Dos és un

Segur que hi ha festes més tradicionals, amb més anys d'història i amb més elements folklòrics antics que no pas la Festa Major de Granollers. Segur. He anat a força festes majors catalanes i n'he vist de molt maques. Però la de la capital de la nostra comarca és, per a mi, la més autèntica, la que més bé compleix els eixos d'una festa major: àmplia participació, cultura popular i innovació per part de la gent del mateix poble  i oferta cultural, festiva, esportiva, etc. de tot tipus.
Una cosa tant simple i amb tant poc sentit, com entre de triar entre blanc i blau omple de sentit dies i dies de festa, però no ho fa en un ambient d'alta competició mal entesa en les proves, sinó que ho fa competint amb les coses que fan més gran la festa (públic, puntualitat, innovació, qualitat, ambient festiu, etc.) . fixem-nos si n'és de gran, si la cosa va més enllà, que és capaç de reunir milers de persones en un pavelló per veure, en un temps de Mourinhos, Messi i estrelles de plàstic i de banda ampla, quin dels dos rajolers, si el blanc o el blau, farà més rajoles.

De qualsevol paranoia que et passi pel cap, a tu o a la teva colla, li pots posar un nom, una hora i un lloc i posar-ho al programa (menys la bicifarra). Gent que munta vermuts de glosa, tomboles, el circ, el vermut de glosa, 1000 litres de beguda, escacs, noves bèsties de foc i gegants, processons, tastos, migdiades, sopars temàtics, etc. qualsevol cosa. Perquè per damunt dels anys que tingui una bèstia que surt a treure foc hi ha la gent que diu: què collons? jo munto això! O no comencen així les coses? I a Granollers, com a d'altres Festes Majors, hi ha coses que quadren, coses que són efímeres, fora de programa, actes que només és fan un any, és igual Però hi ha molta cosa i la majoria surt del poble. No cal ser d'una colla de bastoners, d'un esbart, d'un ateneu o del que sigui. Només has de ser blanc o blau. Reunir 4 o 5 amics i fer una colla dins un color fent una activitat. Els Blaus recordo, fins fa res, van fer espectacle de circ, i era gent de la mateixa colla que feia d'artista, regidor o peó. I això, és la clau. La pròpia cultura de cadascú, posada en comú als assajos i finalment a la plaça.

Res tu...ja he deixat anar això que fa anys que veig penso. Visca la Festa Major de Granollers...i els blaus!
Parlo des del que jo veig de la Festa Major, sóc de Santa Eulàlia i no estic posat dins a cap colla però hi baixo cada any a veure què s'hi cou i he opinat des del meu humil punt de vista.

dijous, 25 d’agost de 2011

Sense centre

No he escrit mai res de la oportunitat perduda a Santa Eulàlia de crear un mínim centre de poble peatonal o semipeatonal i en condicions. Darrere La Sala, a principis dels 2000, deuria ser 2002 més o menys, s'hi van construir el que algun dels meus amics n'anomena "les colmenes" i la gent del poble diu "els pisos de darrere la Sala". En una zona estratègica, a tocar de la carretera que travessa el poble i és eix comercial i que l'uneix amb l'únic centre cívic i cultural que hi ha i que ha acabat albergant l'escola bressol, s'hi ha construit d'una manera desencantada, on les botigues que hi ha els hi costa tirar endavant, on els cotxes tenen tant protagonisme com en la resta del poble i on continua sent quasi desagradable passejar-hi pel paisatge tant desangelat que hi ha.
Fixem-nos-hi. En comptes d'aprofitar-ho per a fer un centre de poble, amb una plaça recollida, on hi pogués haver-hi un bar amb terrassa, on hi hagués algun carrer peatonal, s'hi ha construit un munt d'edificis quasi tots iguals, amb voreres amplíssimes i carrers de dos sentits, amb una arquitectura que no se li han demanat els més mínims d'estètica "de poble" i amb algun bloc on s'hi han deixat fer uns "estudis" (deien) que es venien i s'han vengut com a pisos i que no tenen cèdula d'habitabilitat. Tota una declaració d'intencions, no ja de respecte i visió de poble (perquè tenim un problema greu d'estructura urbanística que afavoreixi les relacions socials), sinó de gust, maneres i respecte a les institucions. Una vergonya.

La solució, potser arriscada o estranya, serà que el que és ara el barri de Can Torres, a l'altra banda de la carretera, creixi en alçada, sinó volem, bé, o volen, ocupar més sòl.

dimecres, 17 d’agost de 2011

Suar per suar

Escric sense saber massa què vull escriure, més amb la voluntat de recuperar aquest bloc i no obrir-ne un altre que no pas la de tractar més o menys profundament un tema. Avui es juga el Barça - Madrid, tornada de la Supercopa de l'Estat. I avui que he fet dissabte al Bunker, el piset on jo visc sota els pares (es veu que tot torna i això de viure diverses generacions a una casa també), he estat rumiant sobre tot això del Barça i els seus valors. Sense anar més lluny, gent que s'omple la boca dels valors del seu equip, no els aplica, no ja a la vida mateixa, sinó tampoc jugant futbol.
Llavors, això de l'esport que transmet uns valors se'n va a la merda, perquè si no els apliques ni al futbol ni a la vida real, l'esport per l'esport, només és una forma de suar i fer salut; a part d'omplir pàgines, crear bombolles econòmiques i fer veure que la dignitat de dos països es juga en un camp de futbol avui a la nit i no pas, quan demanes el pa en català i no et vens com un desgraciat i el demanes en castellà, per no molestar.
Tinc una àmplia experiència en participació ciutadana, a partir de comissions vinculants a accions de govern, associacions culturals, etc. i és aquí on es juga el partit de la dignitat d'un poble i d'un país, quan tu fas que el que passa allà on tu vius no sigui un món de plàstic, de xulos, de cops de talonari i d'especulació i sigui un poble de pedrera, d'esforç, de solidaritat i implicació.
Amics culers, amics que passeu del futbol i amics que seguiu el futbol... ja que ens venen tant els valors del Barça, si us plau, apliquem-los a la vida real i que no es quedi en un lloc de merda com acostumen a ser la tele, el diari i la barra d'un bar.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Vida rural


Avui he anat al Museu de la vida Rural, a l'Espluga de Francolí. Les recomanacions de la meva família i una forta campanya publicitària feta amb gust i difosa per ràdios catalanes ens han empès, a mi i la Núria, a interessar-nos per anar-hi i finalment, consumar l'acte de la visita.
Bé...de collons! En general molt recomanable. Una exposició completa, amb molt gust estètic, diversa, multimèdia, amb moltes mostres reals (eines sobretot) i a cavall de dos edificis, una antiga cooperativa i un edifici nou, tot molt ben lligat. Però per a mi, el millor de tot, ha sigut la idea de fons de tot plegat, que és la mateixa que en la publicitat ja es dibuixava, que és la de fer-se una idea de com es vivia quan la energia no es guardava en forma de gasoil ni es movia pels cables, sinó que era als braços dels homes i dones i a les potes de mules i cavalls. I, al voler-se fer una idea de la antiga vida rural, sortint del museu, a mi em vénen el cap els conceptes d'equilibri i de sostenibilitat. Que és així com veig la vida rural: els mils cercles, la infinitat de cicles, que roden al voltant d'altres cicles i tots empesos pel cicle anual del clima, del temps, el temps del cel i el del rellotge. Aquesta gran roda dentada, aquest engranatge, que en mou tants d'altres, uns més grossos i d'altres més petits, que fan una màquina immensament complexa que és la vida humana a la capa de la terra.
L'exposició comença bé, amb un audiovisual que t'introdueix que no fa gaires anys la gent era conscient que tenir el plat ple a taula era fruit de tot un sistema, processos i sinèrgies complementaris que es produïen al costat de casa i en que la pròpia gent hi tenia molt a veure i molta feina a fer.
Aquest equilibri rural que dic, aquesta sostenibilitat, no és res més que la reproducció d'unes màximes que són lleis a la natura: el tot s'aprofita. A la natura no hi ha res que quedi inutilitzable, tot es transforma, i aquesta transformació sovint té conseqüencies indirectes que fan avançar també el gran engranatge agrícola. Un exemple: el ferrer, aprofitava un curs d'aigua per fer anar una roda de molí que, lligada a un martell, picava el ferro, però és que a més, la força d'aquesta aigua la feien servir per bufar el foc i que no s'apagués i, així, tenir ferro roent per poder ser picat i esculturitzat pel martell anterior.
O els ramats d'ovelles, que al mateix aprofitar el (tant devaluat) sotabosc, hi caguen i el fertilitzen, o les escudelles que tot ho aprofiten, o la calor dels corrals, situats sota la cuina per aprofitar l'escalfor que desprenen els animals i tants i tants d'altres processos que són fruit del no-res i no queden deslligats, sinó que, com he dit, són un petit engranatge de la màquina complexa.

Els problemes han vingut quan hem sigut capaços de gestionar massa energia, amb les màquines de vapor o els motors que funcionen amb petroli. Problema perquè hem alterat aquest equilibri, perquè moure tanta energia comporta haver de refer el sistema d'engranatges que, més o menys, tant bé funcionava. No som capaços d'equilibrar això. Com més energia movem més potencial tenim de modificar massa aquest equilibri dinàmic que ha donat de menjar els nostres avantpassats.

La sostenibilitat, l'equilibri, són globals. Ens hem de mirar de fora i globalment. La millor forma de funcionar que conec és la de la natura: deixar herència, eficiència i tot aprofitat. Res exclòs, tothom important. Això és la vida rural.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

El propi pes

Sovint tinc ganes d'escriure, regularment no trobo el moment i quasi mai acabo escrivint ben bé el que volia escriure. Però aquest és l'espai que he triat per posar-me les coses fàcils de cara a que quan tingui ganes d'escriure no m'ho hagi de rumiar gaire i m'hi posi. Espero que això sigui també la meva petita història redactada on, més tard, pugui llegir què he fet per poder realitzar els meus projectes.
El nom, buf!, és un petit homenatge a aquesta llei que diu que les coses cauen pel seu propi pes i que els éssers vius, tothom, tenim la facultat de carregar les coses de raons i factors perquè caiguin pel seu propi pes. Per sort.
Aquí tinc ganes d'escriure-hi sobre el meu poble, sobre el meu país i el seu camí cap a la llibertat, sobre ramaderia i sobre tot el que a mi m'interessa i, per tant, em defineix.

Després de la bona experiència d'escriure i descriure la meva estada de pràctiques de l'Escola de Pastors sempre més he pensat que havia tornar amb la regularitat de quan en tinc ganes...o ho necessito.